VISIONAT DEL DOCUMENTAL “PIEZAS”
València, 18 de febrer de 2019
VISIONAT A CLASSE DEL DOCUMENTAL “PIEZAS”
El passat divendres, mentre estàvem a classe, el nostre professor ens va posar un documental titolat “Piezas”, en el qual apareixien persones que estàn reclutades i presses en el Centre Penitenciàri de Picassent (València).
Al documental podiem veure unes persones que, lluny d’estar tancades a la presó, tenen sentiments, i va ser mitjançant un taller de la Universitat Politècnica de València, quan es va decidir donar-lis veu per a que la resta de la comunitat pugam veure’ls.
Les imatges que eixien eren normals i corrents, a un dels xics pressos, el van fer una entrevista on contava com i perquè va arribar a la càrcel, es queixava de que la justícia moltes vegades no és justa perquè a persones que han furtat un cotxe com ell el poden posar 10 anys de pena, i en canvi, a una persona que comet un delicte el triple de greu, de vegades se la deixa en llibertat molt més prompte.
Altre dels pressos que va aprèixer al documental, comentava que el que es deuria fer és que les persones que han comés algún robatori o comportament més lleu, els posaren a treballar en llocs on beneficie a la comunitat per a que ells, a través dels serveis comunitaris, puguen reinsertar-se de nou a la societat, però es queixa del sistema que hi ha a aquest país, ja que els alts càrrecs opten per trancar-los a tots i a totes a les pressons, hajen comés el que hajen comés i no se’ls dóna la oportunitat de treballar o formar-se a l’exterior.
Un altre company hi comentava que trovaba a faltar a la seua familia, en especial a sa mare. Que estava còmode vivint en la càrcel perquè després de 13 anys ahí ja s’havia acostumat, però que preferiría tornar enrrere i no haver comés tot allò que un dia va fer i el va dur allí.
Va ser un documental molt intens en el que, una vegada ho vam visualitzar, després vam fer un xicotet debat en el que tots i totes vam coincidir en que estava molt interessant, que el fet de que aquestes persones hajen participat en aquest projecte haurà suposat un alliberament i una teràpia, ja que van dir coses que nosaltres des de l’exterior no hi sabem ni ens fem a la idea, ens posàrem d’acord en que és un col.lectiu amb el que nosaltres també podem treballar en un futur.
Pràcticament podria dir que ens van obrir els ulls i, en poques paraules, ens van enviar un missatge clar, que era el fet de que ens donàrem compte de que totes les persones cometem errors i podem millorar, que es mereixen una segona oportunitat, que no totes les persones que estàn a la càrcel són roïnes, es va donar una important visibilitat i a la vegada ens van fer còmplices i partíceps de la seua lluita per canviar les coses.
Miranda Gómez
VISIONAT A CLASSE DEL DOCUMENTAL “PIEZAS”
El passat divendres, mentre estàvem a classe, el nostre professor ens va posar un documental titolat “Piezas”, en el qual apareixien persones que estàn reclutades i presses en el Centre Penitenciàri de Picassent (València).
Al documental podiem veure unes persones que, lluny d’estar tancades a la presó, tenen sentiments, i va ser mitjançant un taller de la Universitat Politècnica de València, quan es va decidir donar-lis veu per a que la resta de la comunitat pugam veure’ls.
Les imatges que eixien eren normals i corrents, a un dels xics pressos, el van fer una entrevista on contava com i perquè va arribar a la càrcel, es queixava de que la justícia moltes vegades no és justa perquè a persones que han furtat un cotxe com ell el poden posar 10 anys de pena, i en canvi, a una persona que comet un delicte el triple de greu, de vegades se la deixa en llibertat molt més prompte.
Altre dels pressos que va aprèixer al documental, comentava que el que es deuria fer és que les persones que han comés algún robatori o comportament més lleu, els posaren a treballar en llocs on beneficie a la comunitat per a que ells, a través dels serveis comunitaris, puguen reinsertar-se de nou a la societat, però es queixa del sistema que hi ha a aquest país, ja que els alts càrrecs opten per trancar-los a tots i a totes a les pressons, hajen comés el que hajen comés i no se’ls dóna la oportunitat de treballar o formar-se a l’exterior.
Un altre company hi comentava que trovaba a faltar a la seua familia, en especial a sa mare. Que estava còmode vivint en la càrcel perquè després de 13 anys ahí ja s’havia acostumat, però que preferiría tornar enrrere i no haver comés tot allò que un dia va fer i el va dur allí.
Va ser un documental molt intens en el que, una vegada ho vam visualitzar, després vam fer un xicotet debat en el que tots i totes vam coincidir en que estava molt interessant, que el fet de que aquestes persones hajen participat en aquest projecte haurà suposat un alliberament i una teràpia, ja que van dir coses que nosaltres des de l’exterior no hi sabem ni ens fem a la idea, ens posàrem d’acord en que és un col.lectiu amb el que nosaltres també podem treballar en un futur.
Pràcticament podria dir que ens van obrir els ulls i, en poques paraules, ens van enviar un missatge clar, que era el fet de que ens donàrem compte de que totes les persones cometem errors i podem millorar, que es mereixen una segona oportunitat, que no totes les persones que estàn a la càrcel són roïnes, es va donar una important visibilitat i a la vegada ens van fer còmplices i partíceps de la seua lluita per canviar les coses.
Miranda Gómez
Comentarios
Publicar un comentario